(Sona «Can’t take your eyes out of you»)

Aquest és el meu primer record sonor i també visual, farà ja uns 40 anys, de la meva primera posada en escena en aquesta sala, sobre una passarel·la que naixia de l’escenari, en un passi de models de perruqueria i joieria, vestit de patge de casament, amb pantalons de vellut i camisa amb puntes. Tal com deia la cançó, ja mai més podria treure els ulls de tu.

Sra. alcaldessa, sr. president de La Unió, presidenta de l’Àrea Social, regidora de Cultura; regidores, regidors; cap tècnica de cultura i patrimoni; companys de l’ajuntament; veïnes, veïns, amigues, amics; família; Vane, Alba i Pau.

Sempre m’han agradat aquest tipus de salutacions on invoques tots el presents per fer-los còmplices d’alguna manera o altra del que estàs disposat a presentar, espero que els meus companys de comunicació no m’ho tinguin present si és que m’he saltat el protocol.

És veritat que per qüestions laborals i pel meu hobby principal estic a prop dels escenaris, faristols i focus d’atenció, però normalment hi soc en un segon lloc, observant, analitzant i interpretant el que succeeix sobre les tarimes corresponents. En el que ens ocupa el dia d’avui la situació s’inverteix i soc jo el que s’exposa i el que intentarà traslladar-vos el contingut i l’emoció que aquest que us parla li representa fer la inauguració formal de la seva Festa Major.

Des d’aquí dalt agraeixo a la comissió de la Festa Major de Mas Rampinyo, a la junta de La Unió i al seu president en particular, la mostra de confiança cap a aquest individu, algú a qui fa molts anys la seva tieta Maria el va comprar amb una caixa de “playmobils” perquè comencés a ballar gitanes i que molts anys després, ja amb cabells blancs i algunes clarianes, continua sentint aquestes parets com una segona casa.

Presentat davant del paper en blanc, un té la voluntat de construir un relat, un pregó, que pugui ser diferent i complementari, que fugi del victimisme que no suporto i que intenti mostrar més el que un pot sentir que el que un pot saber. Cercant les muses de la inspiració per escriure aquest text són automàtiques les imatges que afloren de les experiències passades en aquest edifici o en el marc de la Festa Major, de la gent perduda i aquella més que probable falsa idea de que “qualsevol temps passat va ser millor”. Afirmació que no comparteixo, que em rebel·la, però que em permet mirar el passat amb estima, gaudir del present i invocar un futur esperançador.

A l’hora de fer aquest pregó, tampoc he volgut fer un repàs biogràfic de la meva carrera a La Unió, prefereixo intentar parlar en primera persona del plural abans que en primera del singular. En definitiva, enllaçar aquestes idees i paraules m’ha emocionat (veure’m com acabo), m’ha reconciliat, m’ha sincerat i sobretot m’ha reafirmat.

El pregó d’aquesta festa, per a mi, té alguna cosa més que una invocació a passar-ho bé i a divertir-se, que també. Els homes i les dones que m’han precedit, cadascú des del seu perfil, des de la història, els moviments comunitaris, la cultura, la política, també la religió, l’activisme o periodistes municipals reconeguts, han aportat un ric contingut que singularitza aquest pregó i que per tant em provoca un terrible respecte i una majestuosa il·lusió.

Per tant, encaro el text amb la proposta d’unir fons i forma, amb l’expectativa, si puc, defugir de la nostàlgia que penalitza, amb la il·lusió de mostrar la riquesa social actual, sense perdre de vista la capacitat crítica responsable per no acomodar-nos en excés.

Doncs som-hi!

Parlar de la Festa Major Mas Rampinyo i de La Unió, per a mi, són dues cares de la mateixa moneda. Una manera d’entendre la dimensió comunitària, el sentit de pertinença, la creació de xarxes socials i veïnals positives, estructurades i pensades per la construcció d’un bé comú. Amb contingut ideològic, òbviament, vinculat a la cultura, sovint a les tradicions, també al coneixement. I sempre, sempre orientat a sortir-ne una mica millor del que hi hem entrat.

Aquest sentiment de cohesió també a vegades suposa un blindatge contra la crítica i els prejudicis, que treballant a l’ajuntament en puc donar bona fe. Però no vull ser negatiu, al contrari, aquest sentiment de pertinença, em dona identitat, m’iguala al pròxim i em fa sentir membre d’un grup, per tant de fora, que diguin el que vulguin. Sentir certes crítiques o prejudicis sovint et reforça, indica, segurament, alguna cosa s’està fent bé. Però aquest no és el meu objecte ni el d’aquest pregó, aquest continua sent passar-ho bé i gaudir de l’espectacle.

Tinc un bon amic a la Costa Brava, que quan enmig d’una conversa li parlo del teatre, de les Gitanes, de La Unió, sempre em diu: “Si vingués a viure al teu poble el primer que faria seria fer-me soci de la teva entitat, no sé ben bé perquè, però hi formaria part”.

Més enllà de l’anècdota suposo que hi apareix la mostra externa de l’emoció que deu aparèixer quan parlo d’aquesta santa casa. I sobretot, de tots els teixits humans dels que he format part al llarg de la meva vida cultural i associativa dins de La Unió.

La Unió no se la pot entendre sense la seva estructura de grups, que en definitiva és el que li dona la seva activitat diària i que, per tant, és el que de portes enfora es detecta com el bategar propi i continu de l’entitat, més enllà de festes majors o altres festes concretes.

Sense activitat diària l’entitat estaria morta, i són els grups actuals, els passats i els que vindran els que provoquen la diversitat dins de la casa, que qüestionen noves formes d’activisme cultural o esportiu i els que conviden a mantenir portes i finestres obertes a noves experiències.

Ha estat dins d’aquests grups on he après el que és l’altruisme, treballar per una causa comuna, cercar el rendiment individual en una matèria en pro del resultat col·lectiu. He après que amateur no vol dir vulgar ni simple, que la qualitat i l’esforç no estan renyides amb la no professionalització.

Per tant, per a mi, és en aquest moment que m’heu ofert en el que haig de donar les gràcies a totes les monitores i monitors, professors/es, mestres, directors/es de la casa que durant tots aquests anys m’han ajudat a millorar en alguna tècnica o habilitat concreta, que ha repercutit de ben segur en el meu creixement personal global.

Però no puc fer aquest reconeixement, sense parlar del mestre que més m’ha influït en aquestes 4 parets i durant més llarg temps, el Joan Monclús Casablanca. Home seriós, ordenat, planificador, exigent, respectuós i discret. Ell em va contagiar tota la seva estima cap a la dansa d’arrel tradicional, especialment el Ball de Gitanes, ell em va convidar a iniciar projectes, ell em va convidar a prendre riscos, em va convidar a aprendre i a ensenyar. Però sobretot em va instruir en l’estètica, en la visió de l’espectacle, en la millora del rendiment individual, en la idea de conjunt i sobretot, sobretot, en la qualitat; la necessitat que les propostes que mostrem al públic siguin rigoroses i riques, amb discurs de fons i ambicioses, sí ambicioses, no entès amb el significat pejoratiu del terme, sinó aquesta ambició entesa com la capacitat d’extreure el màxim del teu grup, del teu conjunt, cercant xarxes i especialistes, diversificant les tasques en funció de talents i capacitats. De ben segur, que cada espectacle del qual actuo o dirigeixo, té certa essència d’ell, en el trajecte i en el resultat. Moltes gràcies, Joan.

Amb els grups de La Unió he vibrat col·lectivament, he pogut viatjar, he sabut el que significa el sacrifici i la intensitat en els dies d’assaig, he gaudit actuant i com a espectador; hem pogut dormir poc organitzant festes majors, revetlles, estrenes o festivals. I sobretot he/hem rebut estima, suport i ajuda mútua. Amics i amigues que ho són i seran per sempre, alguns dels quals estan en aquesta sala i als quals m’adreço de manera molt particular, ja que sempre serem els Grans de les Gitanes.

Aquests grups sempre aporten més del que entreguem.

I aquí m’haig d’aturar, respirar i somriure de complicitat adreçat als companys i companyes del meu grup actual i des de 2005. El grup de teatre TEA345. Espòiler: quan acabi jo us podeu quedar que diuen que fan una obra molt bona en aquest mateix escenari.

Segurament, si no hagués participat i coconstruït aquest grup, no podria entendre el concepte de catarsis col·lectives, aquesta capacitat de riure i plorar de manera simultània com el que ens ha pogut passar en els darrers anys amb els meus companys i companyes teatrals: Mònica, Bego, Rosa, Meri, Cris, Lluïsa, Jordi, Manolo, Josep, Víctor, Victoriano, Toni, Gerard, Vane, Mireia i també l’Anna, sempre l’Anna i el Pol.

Al final, la vida transcorre, els accidents vitals se succeeixen, però el teu grup resisteix, i aquestes crosses, permeten sostenir-te, crear i compartir. En el cas que ens ocupa, molt vinculat a la creativitat i al treball amb les emocions, tenir la possibilitat de jugar amb la dramatització de la vida quotidiana ha suposat una possibilitat de cercar certa alienació, estones de respirar aire pur i fórmules de trencar tensions. És quan l’escenari es converteixen una mena de divan de fusta al servei del col·lectiu.

La creativitat sempre suposa un creixement personal i si és en grup aquest creixement és exponencial.

Estic molt orgullós de vosaltres, estic molt orgullós del nostre grup. Que per molts anys puguem portar propostes teatrals a aquest escenari.

Durant aquestes setmanes, tot preparant aquest text, he pogut anar pensant la festa i l’entitat des de moltes perspectives, també la dels seus protagonistes i la seva composició sociològica i els seus equilibris.

La Gemma Ruiz Palà, la meva cronista cultural de referència i escriptora, reivindica en el seu darrer llibre Les nostres mares (premi Sant Jordi 2022) l’activisme de les dones que van créixer i viure durant els 40 anys de dictadura, les nostres àvies i mares que van tenir un paper actiu en la vida comunitària, també en la nostra festa i la nostra entitat. Però no en aquell segon lloc discret d’intendència, sinó com a part activa del projecte. Ja és hora d’eliminar aquell “darrera d’aquell home sempre…” per reivindicar la seva part activa i ubicar-les en primer terme, utilitzant l’argot teatral.

Cert és que podria destacar els grans homes que han treballat per fer gran aquesta entitat, alguns són dels meus, però per convenciment i per aprenentatge, cal reivindicar l’esforç global, pràcticament holístic que aquestes dones han fet per mantenir la festa. Jutges i parts, organització, participació i activitat. Des de les qüestions logístiques, les gastronòmiques, els vestuaris (d’actuar o de ballar). En definitiva, crec que devem col·lectivament, una part del majestuós quadre que presideix La Unió a les Fines, les Carmens i les Maries que no només s’encarregaven de les tasques de casa sinó que han estat un peça clau a l’hora de traslladar el sentiment de pertinença envers la festa i cap a l’entitat.

Tornant a la festa, que és el que m’hauria d’ocupar, reviso el seu significat personal. Des de ben petit la Festa Major ha estat per a mi (permeteu-me la blasfèmia) una mena de Pasqua Civil, on l’any renaixia al voltant del despertar de la primavera. Un despertar dels sentits plens de celebracions que tot i que s’han anat reduint i fent més sostenibles, les recordo com unes festes desbordants, que fins i tot eren convidades famílies amigues foranes, a casa meva “els de Caldes”, visita que nosaltres tornàvem uns mesos més tard.

La festa amb ulls de nen es presentava amb altes expectatives, ansiosos vèiem arribar els camions, els seus personatges peculiars, els primers tatuatges que jo recordo veure en directe, la recerca de diners pels “caballitos”, emprovades de roba, algunes tensions els dies previs, i més tard moltes hores d’assaig, així com la primera entrada anual a l’envelat, fet que confirmava que la festa gran ja era aquí.

Aquesta mateixa il·lusió que es convertia en pena, en finalitzar la festa, una mena de dol i comiat, després de l’activitat frenètica abans i durant, dormint poc, fent ressopons de matinada, i amb pesar veure marxar els camions, tot detectant durant setmanes les restes de confeti en les herbes del parc.

Com si es tractés de Xocolat o Amelie, els sentits afloraven, de fet ho continuen fent… Recordo que les primeres maduixes arribaven per Festa Major (amb “els de Caldes”), però ara puc continuar olorant els guisats de la mostra, les faves de la Teresa, la capipota de la Montse o la crema de la Fina. En definitiva, la importància del que representen els àpats dins de les festes populars. No hi ha festa sense taula, litúrgia que hem mantingut familiarment i també amb el sopar tradicional d’amics i amigues que continuem mantenint pràcticament cada Festa Major.

Recordar l’olor dels clavells del ball de rams, les al·lèrgies primaverals en forma de pol·len sortint de l’envelat tot suat o l’olor inconfusible d’aquell terra de fusta de l’envelat.

La Festa Major és una evocació a l’oïda, els sons es barregen al meu cap, sons d’”autos de xoc”, el refilar del ball de rams, les notes del galop de les Gitanes, que cada vegada que el sento alço l’esquena, com si em disposés a fer l’entrada del recull del ball de gitanes tot pensant que el Joan m’estarà observant. Sons de gent anant i venint, dringar de plats, tirs de balins, picarols, tómboles i trens de la bruixa, sons de balls d’envelat, o del concert de Festa Major que enyoro sentir-lo al costat de l’avi i que ara haig d’anar a l’altre costat de la C17 a escoltar el virtuosisme dels trompetistes de la Maravella tocant el vals-jota.

I el so dels aplaudiments, permeteu-me la vanitat, en aquesta sala i sobretot a l’envelat. Sons i missatges auditius que m’arriben evocant aquells moments, finalitzant el xotis, la jota o el Fiesta en Sevilla, amb la mirada enlaire recordant i dedicant l’ovació d’un barri, d’un poble als més significatius.

Aquelles mirades que em porten a recordar l’envelat, els vestits de gala o de ball, fanalets i basalts, però també una mirada de satisfacció cap a l’Avinguda Catalunya actual quan cada diumenge o dilluns de la Festa s’omple d’activitats diverses i transgeneracionals. Comprovant que la feina s’ha fet bé, que la festa ha evolucionat, s’ha fet encara més popular, oberta i que el barri convida a celebrar-ho al carrer, com així ha de ser. Des d’aquí felicito la comissió organitzadora, pels nous concursos, les noves propostes, que fan que el barri estèticament es bolqui en la festa i que al mateix temps permet implicar nous agents.

I no em vull oblidar del tacte, ballar, agafar-se, entrar en contacte, ballar en grup, en parella, les gitanes, l’esbart i l’envelat. I sobretot les estrenes, el teatre i les seves estrenes, sentir-se viu i a prop, traspassar el jo i ser el nosaltres.

Emocionar-se, sentir-ho, expressar-ho i compartir-ho. Us ho juro, poques experiències en grup són compatibles al que se sent quan cau aquest teló.

Mirant al futur, em sento segur i confiat.

Confio en els socis i sòcies de l’entitat, que mantindran l’activisme, la participació i el compromís; confio en els grups de la casa, que ampliaran registres i fronteres, fent més gran el nom propi i el de La Unió; confio en els veïns i veïnes que se sumaran a la causa, que entendran la singularitat i tastaran aquest deliciós verí; i confio en les administracions. Aprofito que us tinc a tots aquí en un any particular, que entendreu la singularitat dels moviments de base, que ho entendreu no com una competència, sinó com una complementarietat, que entendreu la necessitat de donar suport i de veure que si la societat civil funciona, el poble evoluciona, suposo que sí que se m’interpreta.

I finalment, permeteu-me que acabi amb uns particulars agraïments, a aquells que m’envolten i m’han envoltat en el meu caminar per la vida i per La Unió.

Als meus companys de teatre, de Pastorets, companys de les Gitanes, companys de junta, per tota l’experiència, l’estima i el bagatge compartit.

Als meus ancestres, com a la cultura mexicana, que els sento al costat, especialment quan acabo de ballar el xotis, mirant al front tot esbufegant.

– Els Avis, especialment al Pepet.

– Els Tiets: Borràs, la Maria.

– La Tieta Rosita, que segur que avui estaria molt orgullosa de veure’m aquí dalt.

– Al Manel, el meu sogre, al Miquel, al Javi.

A tota la família, molts dels quals esteu avui aquí, de tots els cognoms, moltes gràcies.

Al Jordi Escrigas Jordà, ADN Unió, company infatigable i polivalent, segurament amb la persona que més he parlat i dissertat sobre aquesta entitat i des de ben joves, ell en pot donar fe.

Al Josep i la Mireia, amics de vida, de projectes i de biografia, quants moments compartits els 4 amb La Unió com a excusa. A part de ser el meu tècnic de confiança!

Al meu pare, president de La Unió, treballador, honest, president de La Unió en moments de preses de decisions difícils i sempre darrere de les seves càmeres, patrimoni visual històric del barri i del poble.

A la meva mare, autèntica militant de base. No podria entendre La Unió i la Festa Major sense ella, sense el seu esforç i dedicació fins i tot en els moments més difícils.

Papa, avui tens teatre… a vosaltres, Alba i Pau, els meus nens, perquè heu entès el que representa tot això per a mi, pel vostre suport, estima i complicitat.

A la Vane, la meva companya de vida. Ens vam conèixer en aquesta sala i aquí seguim, i perquè res del que he llegit no tindria sentit si no t’ho pogués explicar a tu.

Amics, amigues, que tingueu una molt bona Festa Major.

Visca la Festa Major de Mas Rampinyo i visca La Unió!

Albert Arévalo Ventura

Mas Rampinyo, 28 d’abril de 2023