Pregó 2024

 Molt bon vespre a tothom, fa goig veure la sala tan plena. Veïns, veïnes, amics i amigues, família, autoritats, sigueu tots i totes, benvinguts i benvingudes.

 No cal dir que és un honor immens per a mi poder fer el pregó d’enguany. Em vaig quedar molt sorpresa i a l’hora il·lusionada quan el president de la Unió em va trucar per dir-m’ho.

En aquell moment no sabia com el faria ni ben bé què us explicaria, però instantàniament em va venir una imatge al cap, una imatge que jo m’estimo molt i que m’agradaria compartir amb vosaltres per començar el pregó:

 

I no només perquè va ser, i continua sent, un referent per a mi, per al Francesc, el meu germà, i per a tota la nostra família, sinó perquè ho va ser també per a la Unió i la mostra la tenim en el magnífic quadre exposat aquí a fora on el Joan Capella va plasmar 3 persones que han sigut importants per a La Unió -malauradament totes tres desaparegudes-: El Ramon Vila, el Miquel Escrigas i el meu pare, el Josep Borràs.

Fa anys, La Unió editava una revista anomenada El Veïnat, on tothom podia dir-hi la seva, doncs bé, jo guardo amb molt carinyo la revista núm. 4 del mes de juny del 84 on un bon amic del meu pare i company de Junta, el Miquel Escrigas, s’acomiadava d’ell d’aquesta manera:

“L’home bo, el bon amic Borràs ens ha deixat per sempre i penso sincerament que La Unió ha perdut un dels seus grans col·laboradors. Qui dels seus companys no recorda les llargues vetllades soldant ferros a cal Borràs per fer les carrosses? Si necessitàvem endollar un llum, a cal Borràs anàvem a trucar, a cal Borràs guardàvem les entrades, els obsequis de les Pubilles, els rams de flors i fins i tot la seva llar havia servit de camerino d’artistes, fent-ho sempre de bon grat i sense tenir mai un no per a qualsevol cosa que se li demanés.”

Així era el meu pare, l’home bo.

No és la primera vegada que dic públicament que jo m’estimo La Unió i me l’estimo perquè durant molts anys va ser la meva segona casa, és on he crescut com a persona, on he fet els amics, on he conegut el Joan, el meu company de vida, on he après i he ensenyat i on també han crescut els meus fills.

Hi he estat vinculada des de ben petita. A casa sempre m’havien inculcat el valor de pertànyer a una entitat que m’oferia molt, però per a la qual jo també havia de treballar.

La Unió em desperta un munt de records: dels meus amics, de les tardes de diumenge al cinema amb la Montse i la Maite, dels assajos del ball de gitanes, primer amb l’Antonio Gázquezi després amb el Joan Monclús i el Cinto, i records de les hores i hores que dedicàvem a preparar la Festa Major, els Pastorets, els festivals, les carrosses, les disfresses i tot un munt d’activitats

Els que em coneixeu bé, sabeu que jo soc molt de percepcions i de gaudir-ho tot amb profunditat i des dels cinc sentits, per això vull proposar‐vos fer un recorregut per la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte de la nostra Festa Major.

Als qui teniu certa edat com jo, us demano que feu memòria amb mi i als altres, als joves, que intenteu percebre tots els matisos que us en vull transmetre. Som-hi, doncs:

 La vista:

Hi ha tantes imatges de la Festa Major. Tantes, tantes… potser és el sentit que tinc més gravat en la meva ment:

La visió de l’envelat amb la seva explosió de colors tan vistosos. La gent asseguda als palcosguaitant qui balla amb qui i si arramben massa o no, si aquesta va més mudada que l’altra o si estrena vestit, vaja, una mena d’Instagram on tothom hi estava exposat; el ball del fanalet, el confetti, les orquestres, la dansa infantil, i l’últim dia de festa, la pista plena de color amb les colles del ball de gitanes.

I, com no, la fira que ens oferia tot un món de diversió i fantasia:

El carrer del Sol i la Baixa de Sant Pere s’omplien de tómboles, paradetes de tir i atraccions de tota mena. Famílies senceres i parelletes hi passejaven, tots ben mudats i empolainats com requeria l’ocasió.

Just enfront de casa meva es posaven els caballitos del Sr. González amb les seves cadiretes: un viatge, una pesseta, i els cavalls de cartró-pedra que amb els seus moviment de pujada i baixada ens feien gaudir.

També hi teníem la xurreria Elena que es posava just davant de casa i, com que els donàvem la llum del taller del meu pare per al funcionament de la xurreria, ells ens proveïen cada dia de xurros de tota mena.

Els autos de xoc de la família Corch que vivia en una caravana immensa on em deixaven anar a jugar amb els seus fills, i em regalaven fitxes que jo repartia als amics, i no puc oblidar-me de les barquetes que volaven fins al cel i que sempre em feia por que donessin la volta sencera.

Anem per l’oïda:

Atès que vivíem al bell mig de la fira, el so més recurrent de tots els dies de la Festa Major era el de la botzina dels autos de xoc a intervals de 5 minuts i durant 10 hores al dia. Us ho imagineu?

La música del ball de gitanes acompanyada del so dels picarols de les nostres espardenyes i, com no, la música de l’orquestra Meravella, amb el Jack Carmelo i el Jaume Oró, tots impecablement vestits de blanc cantant Rosó, i aquella de … pasaremos la noche en la luna, viviendo en mi casita de papel.

I de l’oïda passem al tacte:

Què podem tocar que ens recordi la Festa Major?

El primer que sento és el tacte del cotó fluix de sucre, de color blanc o rosa que deixava les mans i la cara completament enganxoses.

Els cops de l’escombra al cap que repartia la bruixa del tren.

El tacte suau del vestit nou que les Mossegues ens feien i que estrenàvem per anar al ball.

I el tacte singular de les vetes de les espardenyes de gitanes que la Soletat ens encintava any rere any en formes i colors diferents.

L’olfacte:

L’olor per excel·lència de la meva Festa Major és l’olor de l’envelat: aquella barreja de fusta i cortines empolsinades que, si tanco els ulls, encara sento ara.

L’olor de terra mullada per la pluja que quasi cada any, sens falta, feia acte de presència, posant-nos moltes vegades contra les cordes.

L’olor de la pólvora dels trabucaires que amb els seus trets a l’aire ens anunciaven el fet festiu.

L’olor dels xurros ensucrats, recoberts de xocolata, o bé farcits de crema, que ens venien amb aquelles bosses de paper que ens enllardaven els dits.

L’olor del fanalet cremat al bell mig de la pista de ball i l’olor del clavell del ball de rams.

I, curiosament, també és olor de Festa Major l’intensíssim perfum de la laca del cap de la meva mare en sortir de ca la Fina, tota repentinada per anar a l’envelat.

I per acabar aquest passeig pels sentits tenim el gust:

Quan penso en quin deu ser el gust de la Festa Major, em ve al cap irremeiablement el rostit que feien la meva mare i la iaia Teresa. A taula seiem un munt de gent: els tiets i cosins de Sabadell i la família que venia de Sant Hilari.

Alguns ho recordareu i d’altres us en fareu creus però heu de saber que era normal que, en acabar el ball de nit, a les tantes, les portes de casa meva eren obertes per a amics, coneguts i no tan coneguts que passaven a fer el ressopó amb el rostit del migdia.

És també un gust de Festa Major el primer gelat de l’any, sí, a casa el tret de sortida de la temporada de gelats era el dia de Festa Major, anàvem corrent a la pastisseria Olimpo, a ca la Ramona i hi compràvem un corte que prèviament havia estat marcat amb una plantilla metàl·lica que assenyalava la mida exacta que havia de tenir el gelat, i, per als més grans, unes safatetes de rebosteria de les que feia el Josep.

I així és com vivia jo les meves Festes Majors de la infància, amb els ulls com plats veient els preparatius a casa, les anades i vingudes, els vestits nous, els convidats, els personatges que jo havia vist a la tele i que tot de sobte, estaven en persona al menjador de casa, en resum una activitat frenètica que no acabava fins que l’orquestra tocava la seva última nota i l’envelat tancava les seves portes fins a l’any vinent.

I tot això ha estat possible mantenir-ho durant tots aquest anys gràcies a l’esforç i a la feina desinteressada de moltes persones que van dedicar i dediquen part del seu temps a l’entitat, diferents juntes en diferents èpoques, però totes amb una mateixa finalitat.

Per això vull alçar la veu en reconeixement a tota la gent de La Unió que ha treballat i segueix treballant per despertar i mantenir la flama encesa, gent que ha estat capaç de fer l’esforç i la feina desinteressada sempre que ha calgut.

La nostra Festa Major és una festa per a tothom i de tothom i un motiu d’orgull comunitari.

Convisquem amb alegria i amb pau, amb tranquil·litat i sense esveraments.

La Festa Major s’ho mereix i l’absència de comportaments racistes, masclistes i incívics és la millor expressió de gratitud i respecte que podem oferir a tothom que la fa possible.

I ja per acabar, permeteu-me que faci unes mencions especials:

La primera, a les dones de la junta i de les diferents comissions, fixeu-vos que durant tots aquests anys la dona ha passat de participar a la Festa Major de portes endins a ser-ne una part principal, sense la qual la festa d’avui no seria la mateixa.

La segona, per tenir un record molt especial per a tota la gent que avui no pot ser aquí, són masses els que hi falten i massa joves.

I la tercera, per dir ben alt: Gràcies Joan, gràcies Pol, Aleix, Anna, Núria, Gemma, Nil, Biel, Arlet i Roger per fer que les meves Festes Majors siguin millors al vostre costat. Estic infinitament agraïda de tenir-vos.

A tu, Angelina, gràcies per ser-hi sempre.

I a tots i totes vosaltres, gràcies per escoltar-me.

Que comenci la Festa Major!

Visca La Unió i visca Mas Rampinyo!

M. Rosa Borràs i Ventura

Mas Rampinyo, 26 d’abril de 2024