Rosa Teixidó: una vida fent Unió

Hi ha persones que passen per una entitat.

I n’hi ha d’altres que, amb el pas dels anys, acaben formant part de la seva ànima.

La Rosa Teixidó és d’aquestes últimes.

Aquest diumenge, 20 de setembre, la Rosa pujarà a l’escenari del Teatre Municipal de Montcada i Reixac per recollir el XIV Premi Dalmau, un reconeixement a la seva trajectòria i a la seva aportació al teatre local.

I a La Unió no podem estar més orgullosos.

Perquè, per a nosaltres, aquest premi no reconeix només una trajectòria teatral.

Reconeix una vida.

Una vida lligada a Mas Rampinyo.

Una vida lligada a La Unió.

Una vida compartida amb generacions de persones que han crescut, han rigut, han ballat, han cantat, han fet teatre i han celebrat la vida dins d’aquesta casa que tots sentim una mica nostra.

La Rosa abans de ser actriu

La Rosa va arribar a Mas Rampinyo quan només tenia sis anys.

Va venir amb els seus pares i el seu germà a viure al carrer Sant Ramon, a casa dels seus avis.

I potser aleshores ningú podia imaginar que aquella nena acabaria convertint-se en una de les persones que formen part de la memòria viva del nostre barri.

Però la vida té aquestes coses.

I la Rosa va anar fent camí.

I pel camí hi va trobar La Unió.

Hi va trobar l’Esbart Dansaire, el vestuari, les danses, les festes, les puntaires, el Grup de la Dona, el Ball de Gitanes, les disfresses, el Carnaval…

Hi va trobar amics.

Hi va trobar companys.

Hi va trobar moments.

I, sobretot, hi va trobar una manera de viure el seu barri.

Perquè La Unió no ha estat mai només un edifici per a la Rosa.

Ha estat casa.

I un dia va arribar el teatre

La història podria haver acabat aquí.

Però no.

Perquè l’any 2012, quan tenia 64 anys, va arribar una proposta que li canviaria la vida.

El grup Tea345 necessitava una persona gran per fer una petita aparició a Políticament incorrecte.

Van pensar en ella.

I la Rosa va dir que sí.

Potser ella mateixa no sabia què començava aquell dia.

Però nosaltres sí que sabem què va passar després.

Va començar una nova aventura.

I aquella petita aparició es va convertir en més d’una dècada de teatre.

La jaula de las locas.

Homes.

Arsénico por compasión.

Mareig.

Yerma.

El laberinto mágico.

Pel davant i pel darrera.

Mas Rampinyo, un dinar de Festa Major.

El curiós incident del gos a mitjanit.

Els bojos del bisturí.

I enguany, Una festa a Roma.

Personatges diferents.

Històries diferents.

Escenaris diferents.

Però sempre la mateixa Rosa.

La Rosa que diu que prefereix papers petits i amb poc text.

La Rosa que puja a l’escenari.

La Rosa que gaudeix.

La Rosa que fa riure.

La Rosa que, sense fer soroll, deixa petjada.

Perquè el teatre també cura

Hi ha una frase de la Rosa que resumeix perfectament el que significa per a ella el teatre:

«Fer teatre és per a mi una activitat terapèutica.»

I potser aquí hi ha el secret.

Perquè la Rosa no fa teatre simplement per sortir a escena.

Ho fa perquè viu quan hi és.

Perquè durant una estona no existeixen les preocupacions.

Només existeix el personatge.

El públic.

Els companys.

La llum.

L’escenari.

I aquella sensació tan difícil d’explicar que només entenen les persones que alguna vegada han sentit que, durant uns minuts, han estat exactament on volien ser.

Una dona que també ha fet barri

La història de la Rosa no es pot explicar només parlant de teatre.

Perquè la seva vinculació amb La Unió va molt més enllà.

L’any 1983 va guanyar el primer premi del concurs de disfresses de l’entitat.

Ha participat en Carnaval.

Ha compartit comparses amb la seva filla.

Ha format part del Ball de Gitanes.

Ha estat vinculada a les puntaires.

Ha viscut les festes.

Ha compartit escenaris.

Ha ajudat.

Ha participat.

Ha estat present.

I el 2025 va arribar un altre d’aquells moments que quedaran per sempre en la memòria de La Unió:

la Rosa va ser la pregonera de la Festa Major de Mas Rampinyo.

I no podia fer-ho de qualsevol manera.

Va aparèixer convertida en la que ella mateixa va presentar com la primera alcaldessa de Mas Rampinyo.

Des del balcó de La Unió.

Davant del seu barri.

Davant de la seva gent.

I davant d’una entitat que porta bona part de la seva vida.

Aquell dia va parlar del passat, del present i del futur.

Però sobretot va parlar des del cor.

I en un moment especialment difícil per a La Unió, va pronunciar unes paraules que encara avui ens ressonen:

«Estic convençuda que entre tots aconseguirem salvar La Unió.»

Ho deia la Rosa.

Una dona que sap perfectament què significa perdre coses, veure-les canviar i lluitar perquè allò que estimem no desaparegui.

Per això aquest premi ens emociona

Aquest diumenge la Rosa rebrà un premi.

Però quan la veiem pujar a recollir-lo, nosaltres hi veurem moltes coses més.

Hi veurem aquella nena que va arribar a Mas Rampinyo amb sis anys.

Hi veurem la dona darrere dels vestits de l’Esbart.

Hi veurem les puntaires.

Hi veurem les disfresses de Carnaval.

Hi veurem el Ball de Gitanes.

Hi veurem les festes.

Hi veurem Tea345.

Hi veurem tots aquells assajos.

Tots aquells nervis abans de sortir a escena.

Tots aquells riures.

Tots aquells companys que han compartit escenari amb ella.

Hi veurem la pregonera.

I hi veurem, sobretot, una dona que ha decidit continuar participant, continuar aprenent, continuar rient i continuar fent cultura.

I això és molt més que una trajectòria teatral.

És una manera d’entendre la vida.

Rosa, aquest premi també és una mica nostre

Perquè quan una persona que ha format part de La Unió durant tants anys rep un reconeixement, La Unió també sent que alguna cosa seva puja a aquell escenari.

I aquest diumenge, quan diguin el teu nom…

Quan t’aixequis.

Quan caminis cap a l’escenari.

Quan miris el públic.

Quan rebis el Premi Dalmau…

Recorda una cosa:

a La Unió hi haurà molta gent somrient.

Gent que potser no podrà ser allà.

Gent que ha compartit amb tu un tros de vida.

Gent que t’ha vist actuar.

Gent que t’ha vist riure.

Gent que t’ha vist disfressada.

Gent que t’ha vist darrere dels escenaris.

Gent que t’ha vist créixer.

I gent que, simplement, t’estima.

Perquè tu has fet una cosa que sembla senzilla però que és immensament important:

has fet comunitat.

Has fet barri.

Has fet cultura.

Has fet família.

Has fet Unió.

I potser aquest és el premi més gran de tots.

Gràcies, Rosa

Gràcies per tots aquests anys.

Gràcies per cada assaig.

Per cada funció.

Per cada disfressa.

Per cada festa.

Per cada rialla.

Per cada vegada que has dit que sí.

Per continuar pujant a l’escenari.

I per demostrar-nos que els anys no són una raó per deixar de fer coses.

Al contrari.

Són una raó per continuar fent-les.

Aquest diumenge celebrarem la teva trajectòria.

Però nosaltres celebrarem alguna cosa encara més gran:

celebrarem tenir-te.

Perquè la Rosa Teixidó no és només una actriu.

La Rosa és part de la història de La Unió.

I mentre hi hagi persones com tu, mentre hi hagi gent disposada a participar, a estimar una entitat i a donar-hi una part de la seva vida…

La Unió continuarà viva.

Rosa, gaudeix d’aquest moment.

Mira el públic.

Respira.

Somriu.

I quan recullis el Premi Dalmau, pensa que darrere d’aquell aplaudiment n’hi ha un altre molt més gran.

El de tota una casa.

La teva casa.

La Unió de Mas Rampinyo.

Enhorabona, Rosa.

Gràcies per tota una vida fent Unió.