Bona nit!

Alcaldessa, regidors i regidores, president, socis i sòcies, simpatitzants, veïns i veïnes… Gràcies per ser aquí.

No us podeu imaginar el que significa per a mi, que porto mitja vida dins d’aquestes quatre parets, ser la Pregonera de la Festa Major de Mas Rampinyo d’enguany. Quan el President m’ho va proposar, estàvem en una reunió virtual de la Comissió de Festa Major. Em vaig quedar sense paraules. Se’m va fer un nus a la gola i em va recórrer per tot el cos una mena d’escalfor, mentre el cor em bategava a punt d’explotar. Sempre havia estat a l’altra banda, proposant qui ho podria fer. És evident que no podia dir que no, així que vaig acceptar el repte. Un gran repte, ja que el meu germà Jordi, pregoner del Centenari, va deixar el llistó molt alt.

Em fa molta il·lusió i estic contenta per dues coses. La primera, perquè l’Entitat ha tancat una etapa amb la celebració del seu Centenari i, la segona, perquè en comença una altra. Feia temps que pensava que després del Centenari, La Unió, potser desapareixeria, però no. Avui soc aquí, fent el Pregó, i això vol dir que segueix viva i hem de lluitar per la seva continuïtat.

El meu Pregó, serà un viatge en el temps i, a través dels records, de les fotografies que he vist, del que m’han explicat i del que he llegit, desgranaré les experiències viscudes a La Unió, amb els seus grups i les seves festes.

Des de ben petita, vaig viure La Unió des de casa. El meu pare era de junta i sempre anava atrafegat amb papers, comptes i reunions. Recordo aquella olor de tabac ros que sentia quan pujava l’escala. Volia dir que hi havia el Ramon Vila.

Sempre he sentit dir que abans, a Mas Rampinyo, hi havia dues associacions: Cal Perico i La Paz. Els rics i els pobres. Uns de dretes i els altres d’esquerres. Que es van unir i d’aquí va sorgir LA UNIÓ. Que gairebé tota la gent del poble va col·laborar en la construcció de l’edifici que ara trepitgem, els uns amb diners i els altres amb jornals. Els meus avis deien: «… anàvem amb el carro a portar sorra a La Unió …» o «…treballàvem a pic i pala»…

Recordo de petita, que els diumenges a la tarda, els meus pares em portaven a La Unió a fer una Coca-Cola i una bossa de patates. Quins temps!

Remenant per casa, he trobat fotografies que em recorden algunes festes:

– Una, amb el meu pare i el rei ros (el Salvador Picas). És de l’any 1968, i en aquesta ocasió, l’Ajuntament de Montcada va demanar a La Unió que es fes càrrec de l’organització de la cavalcada de Reis.

– Una altra, baixant les escales de La Unió, agafada de la mà de l’avi Pep, participant a la Festa dels Avis.Anàvem en comitiva fins a la capella, on es feia una missa. Després tornàvem a l’entitat on ens esperava un bon esmorzar i alguna actuació. Més endavant, la Banda i les Gitanes, els acompanyaven. Avis, àvies, nets i netes, tots junts. Que bonic!

És a partir del l’any 1974, quan començo a formar part dels grups de l’Entitat. Des de llavors, la meva vida s’ha desenvolupat dins de La Unió, on gairebé he fet tots els papers de l’auca. Potser, una de les coses que em quedava per fer era el Pregó i aquí estic.

Primer van ser les Majorets. Recordo un dia, mentre dinàvem, que el meu pare em va dir: “A La Unió volem fer un grup de Banda i Majorets. No t’agradaria sortir-hi?” I jo, que era molt vergonyosa, li vaig dir: “Sí, home, amb aquelles faldilles tan curtes… No, no”.

Però no sé què em va passar pel cap, i sense que ningú em digués res, un dia tornant de l’escola, vaig agafar un dietari vell del meu pare i me’n vaig anar tota sola a buscar gent que volgués fer de Majoret. Vaig anar trucant a totes les portes. Fins i tot als pisos de la Rassa. Vaig aconseguir apuntar unes 10 nenes i així va néixer el grup de Majorets. Ara ho penso i no m’ho puc creure!

Recordo els primers assajos amb molta emoció. Aquell soroll de tambors i les noies marcant el pas. Aquesta sala tenia el terra de fusta i, alguna vegada, sortia algun ratolí. Allà al fons hi havia una escalinata amb cadires i la cabina del cinema.

Molt aviat van arribar les actuacions, però la més important va ser a l’estiu de 1975, quan vam fer una sortida de quatre dies a Mellid (La Corunya) i vam actuar a les Festes de Sant Roc.

Ens vam allotjar en un convent i, per menjar, ens van acollir les famílies dels components del Grup FroitoNovo, igual que vam fer nosaltres quan van venir per la Festa Major de l’any següent. Es van crear uns llaços d’amistat molt forts amb ells, tant és així, que actualment encara tinc relació amb la meva amiga gallega, la Monky.

L’any següent hi vam tornar amb les Gitanes i vam fer actuacions a d’altres poblacions com araPontevedra, Chantada, Sada i Betanzos. Vaig ser al grup fins l’any 1978 i sempre el recordaré perquè va ser el primer.

Des del 1974 fins al 1976, entro a formar part del Quadre Escènic Infantil de La Unió, creat per representar Els Pastorets. En menys de dos mesos d’assajos, sota la direcció de Ramon Vila, aconseguim representar una versió curta d’Els Pastorets Catalans de Lluís Millà, destacant la presència dels Reis Mags d’Orient, en l’últim quadre de l’adoració, acompanyats per la Banda de La Unió.

A mi, em va tocar fer el paper de Verge Maria i se’ls va acudir enfilar-me dalt d’una burra. Van instal·lar una rampa a cada banda, però va costar molt fer-la pujar. Eren set o vuit homes empenyent-la i la burra no es movia. Algú d’ells, fins i tot va rebre una coça que li va partir el llavi. Tant van empènyer que em vaig quedar dreta dalt de l’escenari mentre la burra em passava per sota les cames i, a Sant Josep, se li va trencar la corda de tant estirar. Molt divertit per al públic, però jo ho vaig passar fatal. Quin ridícul!

Per a la Festa Major, representem l’obra: Tot el que fa el vell de casa, sempre està bé. Vaig fer el paper de vella, al costat del Jordi Climent, que va fer de vell.

Els dos anys següents vam representar l’obra completa d’Els Pastorets Catalans. Això sí, els vaig dir que si volien que fes de Verge Maria, havia de ser sense burra. Que triessin: o la burra o jo.

Amb aquest grup va començar la meva primera experiència teatral, que més endavant vaig seguir amb altres grups de teatre.  

A finals de l’any 1976, es va organitzar un curset de guitarra, amb el Joan Perarnau i va néixer el Grup Folk, del qual en vaig formar part. Crec que només va durar un any i, en un parell d’ocasions més, vaig actuar en un petit grup amb la Mercè Escursell, l’Àngela Estany i la Montse Correas. Guardo bons records d’aquesta petita experiència musical.

L’any 1976, neix l’Esbart Dansaire, sota la direcció de Frederic Gaude, i m’hi vaig apuntar. Crec que tots els dies tenia algun assaig i els dissabtes, sessió contínua. A casa només em veien per dinar i per sopar. Em va passar la vergonya de cop!

Vam debutar el dia d’Any Nou de 1977 i al setembre, juntament amb la Colla Sardanista Terra Nostra,vam fer un viatge a Alemanya, on vam conviure durant deu dies amb famílies de la població de Wedel, convidats per l’Institut Johann-Rist–Gymnasium, que ens van conèixer en una ballada a Santa Maria, l’any 1975, amb motiu d’un viatge d’estudis que van realitzar per Espanya.

Era la primera vegada que un grup de l’Entitat sortia a l’estranger. Quan vam arribar a Wedel, ens van acollir les famílies dels estudiants. Jo vaig estar en una casa on hi havia un noi, una noia i els pares. La mare sabia parlar espanyol, perquè havia treballat a Barcelona. Menys mal! Perquè amb la resta de la família, no hi havia manera de saber què deien.

Recordo que el primer que van fer, va ser donar-me una bicicleta. Allà, tothom va en bicicleta. Però quines bicicletes! Eren molt altes i de pinyó fix, així que només pujar, ja vaig caure. Un dia vam fer una excursió en bicicleta, alemanys i catalans, i els del nostre grup no paràvem de caure.

Vam fer diverses actuacions en les famoses Festes del Rolan, però també ens van programar diverses visites culturals: Hamburg, Lübeck, Dinamarca… Aquesta darrera, la tinc molt present. Marxo en bicicleta, amb el pícnic, cap al lloc de trobada. I, pel camí, em vaig fotre una nata descomunal. Total, que vaig arribar al bus amb els genolls pelats i els pantalons trencats. Allà vaig prendre una decisió. No tornaria a agafar la bicicleta. Així que em vaig afegir a un grupet que tenia a prop, la M. Rosa Borràs, la Cristina Albert i altres, que es desplaçaven en furgoneta. Una furgoneta de color carbassa, molt peculiar, amb la matrícula PIJU-74. La resta de dies vaig anar amb ells i, com era la més petita del grup, així em deixaven sortir perquè m’acompanyaven a casa. Quins records!

Una altra visita que em va marcar molt, va ser a la frontera entre les dues Alemanyes. Vam dinar en un quarter militar on ens van ensenyar la frontera plena de filats espinosos, fosses, tanques, mines i tombes de gent que havia intentat passar a l’altra banda. Feia molta por!

Ah, sí! També vam sortir al diari perquè ens van enxampar una nit al cementiri.

Aquest viatge va coincidir amb una època històrica molt important per a Catalunya, es va restablir provisionalment la Generalitat de Catalunya. Ho vaig viure a través de la televisió i ho vam celebrar amb una copa de cava amb les famílies alemanyes.

El grup va funcionar fins l’any 1983 i recordo especialment els Aplecs d’Esbarts a Montserrat.

L’any 1978, m’incorporo a les Gitanes, tot i que abans de sortir-hi, anava cada diumenge a veure-les. Recordo aquelles tardes amb nostàlgia. Hi anàvem amb autocar i després a berenar, acabant la jornada amb un ball rodó. Quantes parelles han sorgit de les Gitanes!

Vaig ballar fins el 1980, l’any que es va celebrar el I Aplec de Colles del Ball de Gitanes a Montserrat, promogut i organitzat per en Ramon Vila. Malauradament, al juny de 1981 va morir en un accident i, a partir de l’any següent, l’Aplec de Gitanes es fa en memòria seva. Gràcies, Ramon, per tot el que vas fer per La Unió!

Posteriorment, he ballat en diverses convocatòries d’exdansaires, destacant el 25è i el 30è aniversari de la Trobada de Colles de Gitanes a Montserrat.

L’any 1979, a proposta de la Banda, va néixer el Grup Pop, amb l’objectiu de fer ball per al jovent tots els diumenges. Ens hi vam afegir els altres grups de l’Entitat i es va crear una junta, de la qual en vaig formar part durant un parell d’anys.

Es va començar llogant un equip de música per 5.000 pessetes i, al cap d’un parell de mesos, es va construir una cabina a l’altell per ubicar-hi el discjòquei i l’equip musical que es va comprar. Més endavant, es van posar focus, llums giratòries, flaix, llum negre… per semblar una discoteca. Va tenir molt èxit.

En aquella època hi havia molta rivalitat entre els grups i amb aquest es va aconseguir llimar diferències i establir una amistat entre tots nosaltres.

L’any 1980, el Grup Eina va proposar tornar a fer Els Pastorets i, m’hi vaig apuntar. Fins l’any 1986 els vaig representar fent diversos papers: Elisabeta, Marta (la promesa del tartamut), Verge Maria i Sant Miquel.

Primer vam representar Els Pastorets Catalans de Lluís Millà, sota la direcció de Josep M. Gómez.

Mentre fèiem l’assaig general, el Salvador Picas, que feia de Luzbel, va caure i es va trencar els lligaments creuats. Encara recordo la cara del Joan Monclús quan li van dir que l’hauria de substituir en algunes escenes. Oi, Joan? Quedaven pocs dies per a l’estrena, però se’n va sortir molt bé.

L’any següent, neix el Grup de Pastorets i posem en escena Els nostres Pastorets, una versió lliure dels Pastorets tradicionals, sota la direcció i realització de Joan Capella, Josep M. Gómez, Salvador Picas i Joan Escrigas.

Des de l’any 1981 fins al 1984 també vam fer representacions a La Salle, a Can Taió i al Col·legi Públic Mitja Costa. Aquí va ser l’última vegada que Jaume Vilalta, el nostre estimat Carquinyoli, va interpretar el seu paper. Al febrer, la mort se l’endugué, precisament el dia que havíem quedat per tornar la roba. Res va tornar a ser igual. Gràcies, Jaume, per tant que ens vas fer riure!

A partir de l’any 1985, representem Els Pastorets Catalans de J. M. Folch i Torras, sota la direcció de Sebastià Camprubí, i aquest any, el Grup de Pastorets posa punt i final a la seva trajectòria.

L’any 2005 va ser el 25è aniversari d’aquells primers Pastorets i ho vam celebrar amb una exposició i un sopar. Per acabar, espontàniament, ens vam animar a fer alguns fragments de Pastorets.

L’any 2010, per commemorar els 30 anys de Pastorets, vam posar en escena Els Pastorets de Mas Rampinyo, adaptats i dirigits per Jordi Escrigas. Un espectacle diferent, on hi havia una barreja de generacions. En alguns casos, fins i tot n’hi havia tres de la mateixa família. Va ser una gran experiència!

I segueixo amb teatre.

L’any 1983, neix el Grup de Teatre Dit i Fet, sota la direcció de Josep M. Gómez i m’hi vaig incorporar.

La primera obra que vam representar va ser De més verdes en maduren i després, Truca un inspector. Aquesta obra estava en versió original anglesa i va estar traduïda al català pel Sr. Lluís Teixidor, expressament per a nosaltres. Jo feia el paper de la Sra. Birling. Necessitàvem un telèfon d’època i no sé com va anar, però el cas és que vaig aconseguir que ens el deixés el Director General d’Indústria de la Generalitat, d’aquell moment. Jo treballava amb ell.

L’any 1985, com a darrera obra del grup, vam representar Els milions de l’oncle.

L’any 1986 neix el Grup de Teatre L’Esclat, format majoritàriament per membres del Grup de Pastorets. La primera obra que vam representar, va ser Els Condemnats, sota la direcció de Sebastià Camprubí. Recordo que al final de l’obra, se sentien uns batecs de cor i l’escenari era gairebé fosc. Havíem matat el meu marit. Sortia jo sola a escena i em vaig posar tant dins del paper, que vaig començar a plorar i no podia parar. Els meus companys em deien: Que ja s’ha acabat! I jo, seguia plorant. Va ser molt emocionant!

Per Nadal, vam representar Els Pastorets, però només aquest any. El director vivia a Premià de Mar i, entre els que teníem cotxe, l’anàvem a buscar i a tornar cada setmana. Era un gran esforç pels qui havíem de fer el trajecte i després faltava gent als assaigs.

Per la Festa Major de l’any 1987 posem en escena L’amor venia en taxi. I la tornem a representar a la II Mostra de Teatre Infantil i Juvenil Vila de Ripollet.

A les darreres tres obres, no sé perquè, però em va tocar fer de dona del que ara és el meu marit. No sabies mai per on et sortiria, sempre improvisava i me n’havia de sortir com podia. Me’n feia cada una! Segur que ho recordeu.

L’any 1988, iniciem una nova etapa, sota la direcció de Francesc Altadill, i representem No és mai tard… si s’arriba d’hora! I, l’any següent, Un gàngster de paper fi. Aquesta va ser la darrera obra del grup.

Durant aquest sis anys, van ser moltes les experiències viscudes. Recordo, especialment, quan preparàvem els decorats fins a altes hores de la matinada. Quins temps aquells!

I fins aquí, la meva etapa teatral, de moment.

L’any 1989, reneix la Banda de Cornetes i Tambors, a càrrec de Francesc Altadill i Josep Amargant. Vaig formar part de la seva Junta, fins l’any 1993, juntament amb el meu marit, el meu pare i el meu germà, entre d’altres.

Per la Festa Major de l’any 1990 es va fer el I Festival de la Banda, a l’envelat, amb un sopar i espectacle a càrrec dels components del grup. Crec que va ser aquest any o el següent, no ho recordo bé, que el meu pare va tenir la idea de fer diversos números de màgia i consultant un llibre que hi havia a casa, els va ensenyar alguns trucs als nois. Fins i tot, va confeccionar un gran bagul, com els que tenen els professionals que fan desaparèixer la gent. Van deixar al públic amb la boca oberta. Espectacular!

El II Festival de La Banda a l’envelat, es va iniciar amb una desfilada de Gegants, també idea seva, i els vam confeccionar a casa.

Després d’haver participat en alguns Festivals de Bandes arreu de Catalunya, vam pensar que un dels al·licients més importants per al grup, seria organitzar un festival en el nostre poble. Dit i fet! Al novembre de 1990, organitzem el I Festival de Bandes i Majorets a Mas Rampinyo, on hi van participar deu grups. L’organització era complexa. Havíem de cercar finançament. Vam anar per les botigues i empreses a buscar anunciants i es va confeccionar un programa, com el de Festa Major. La veritat és que hi vam tenir molta col·laboració.

Recordo tots els pares i mares, a la cuina de l’Elvira Cuyàs, preparant entrepans per a tots els participants. Uns 400 més o menys. Una gran feinada, però va ser molt gratificant.

Crec que a finals d’aquest any, el meu pare, li va regalar una trompeta al meu germà. Ell li va dir: “Però si no la sé tocar!” I el meu pare respongué: “De moment, ja la tens. Segur que l’acabaràs tocant”. I així va ser. A principis del 1991, es decideix aprendre solfeig amb la M. Àngels Jornet. Fins i tot el meu pare i jo ens hi vam apuntar. Al II Festival de Bandes i Majorets d’aquest mateix any, ja van actuar sense cap corneta. Fita aconseguida! I, l’any següent, el grup passa a anomenar-se: Banda de Trompetes i Tambors.

A partir d’aquí, arriben moltes actuacions: Tres Tombs, Cavalcades, Festivals… però una de les més especials era la del dia de Reis, a la campanya Cap nen sense joguina, on el Reis Mags visitaven els nens de diversos hospitals de Barcelona, acompanyats de La Banda. Era molt emotiu!

Fins l’any 1993 vaig gaudir de la gran família de La Banda. Van ser moltes les sortides que vam fer arreu de Catalunya i en guardo molts bons records.

L’any 2006, es va crear el Club de Ball INVICTO i vaig formar-ne part durant tres anys. Vaig aprendre a ballar tangos, txa-txa-txa, batxata… La veritat és que era força complicat i, més que res, anàvem a passar una bona estona amb la gent del grup, amb els que vam establir una bona amistat.

Vam realitzar diverses exhibicions: Festa Major, Festes de La Salle, Dia de la Dansa i Festival de la Marató.

Un any vam anar a passar un cap de setmana a Salou i ens ho vam passar molt bé! Sobretot, amb la classe de risoteràpia. No sabeu el tip de riure que ens vam fer.

L’any 2009, van muntar la coreografia de la comparsa Astèrix i Obèlix, per participar a la Rua de Carnaval de Montcada. Hi vaig participar amb les meves filles. Abans, La Unió, havia organitzat gransBalls de Carnestoltes amb Concursos de Disfresses. Recordo especialment la primera vegada que es va fer a l’envelat, l’any 1976, i em vaig disfressar de princesa. Va ser un gran esdeveniment. Mai ho havíem vist, perquè estava prohibit.

L’any 2011, l’Ajuntament de Montcada va organitzar un Lipdub. Més de 80 persones dels grups de La Unió hi vam participar, al compàs del tema musical Muérdeme de La Pegatina. Jo hi vaig ser, vestida d’àngel Sant Miquel, com a representant d’Els Pastorets.

I fins aquí, les meves vivències amb els diversos grups de l’Entitat, però he col·laborat en moltes altres activitats de La Unió.

L’any 1995, comencen els preparatius del 75è aniversari de La Unió, que s’havia de celebrar l’any següent. El meu pare era de la Comissió i estava atrafegat preparant els actes i també un llibre, però el dia 11 de juny, quan es feia l’acte de presentació del logotip i el cartell del 75è aniversari, ens va deixar, víctima d’un infart. El dia abans, em va trucar i em va dir: “Nena, estic fent la llista dels participants del concurs. A l’adreça, has posat Montcada. Ho canvio i poso Mas Rampinyo, no?” Aquestes són les darreres paraules que vaig sentir del meu pare. Potser per això, el meu vincle amb La Unió és tan fort. Ell em va ensenyar a estimar-la i li estic molt agraïda. Gràcies, papa! Crec que estaries molt orgullós de tot el que hem fet, tant jo com el meu germà.

Arran d’aquest fet, em van proposar de tirar endavant el llibre del 75è aniversari i així ho vaig fer, sobretot per ell, que hi havia posat tanta il·lusió. Amb les notes que va deixar, el vaig poder acabar, amb l’ajuda del Fidel, el Lluís i altres col·laboradors, però vam tenir un parell d’ensurts. Un dia, em vaig deixar la carpeta amb tota la documentació, al tren. Vam haver d’anar fins a Sant Celoni a recollir-la. I quan ja el teníem enllestit, va entrar un virus a l’ordinador i vam estar a punt de perdre-ho tot. Sort que ho vam recuperar. El vam presentar a finals d’any, sota la presidència del Molt Honorable Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya.

De la celebració del 75è Aniversari, recordo la gran gala a l’envelat, amb més de 400 persones. Però ell, no hi era. Tant que li hagués agradat viure-ho! Tampoc va poder veure el quadre que va pintar en Capella, on hi apareix juntament amb el Ramon Vila i el Josep Borràs. Un homenatge a tots ells!

L’any 2000, la Junta que hi havia, va decidir suspendre la revetlla de Cap d’Any. Uns quants socis, ens vam ajuntar i vam decidir fer-la. Vam llogar un discjòquei, vam decorar la sala, hi vam parar les taules i, qui volia, podia dur–hi el sopar. A la matinada, hi vam fer xocolata desfeta i s’hi van servir pastes. Va ser un èxit i durant 4 o 5 anys, la vam seguir organitzant. Encara recordo el Joan Riera, grapant antifaços i serpentines a la paret, oi Joan?

Durant molts anys he col·laborat en El Veïnat, com a correctora de català i crec que va ser l’any 2005, quan m’hi vaig incorporar plenament. El 2008, va fer 25 anys d’El Veïnat i va quedar finalista als Premis Ateneus.

Però de totes les activitats en les que he participat, la Festa Major, em té el cor robat.

Els primers records que tinc són els “caballitos”. Al meu pare li donaven fitxes per als autos de xoc i el Baby Sabadell. Me n’havia fet un tip de pujar-hi.

La meva mare m’ha explicat que un any van venir Los Mismos, un grup molt famós de la dècada dels 60. Jo era molt petita i la noia del grup em va agafar a coll.

La Festa Major, a casa l’hem viscuda sempre com un dels esdeveniments més importants de l’any. La meva mare em feia estrenar un vestit per ballar la dansa infantil. El meu pare estava atrafegat en l’organització de les diferents activitats. Confeccionava el programa, amb unes regles on hi havia les lletres que resseguia amb rotrings i també, amb lletres d’aquelles que s’enganxen. Tenia un escampall a sobre de la taula… Ara, amb els ordinadors, és molt més fàcil.

Un any van comprar una màquina de ciclostil per poder imprimir el programa i així estalviar-se uns calerons. Recordo haver anat amb el meu pare, hores i hores donant-li a la “manivela” i quan hi havia diversos colors, s’havia de canviar la tinta i esperar que s’eixugués, per poder imprimir un altre color. I torna a començar. Allò no s’acabava mai!

Enyoro l’envelat, ple de gom a gom, amb les seves llotges, que abans se’n deien “palcos”, i aquells cortinatges; els balls de nit, amb el confetti i els fanalets; les ballades de Gitanes; la Banda i les Majorets; les Pubilles… i tantes altres coses.

L’any 1970, vaig ser Dama d’Honor de la Mercè Escursell i, l’any 1972, vaig ser Pubilleta. I em va posar la banda la Montse Puig. Com a anècdota, vaig tenir 2 dames d’honor que tenien el mateix nom, Teresa Roca, i quan les van cridar, hi van pujar totes dues. Tinc una fotografia, pujada dalt de la carrossa i, quina casualitat, està feta davant de la casa on visc ara.

L’any 1973, l’Ajuntament va prohibir la celebració de la Festa Major de Mas Rampinyo, perquè només en volien fer una. A casa, era un no parar de reunions. No es podia tolerar. La nostra Festa Major és un símbol de la nostra identitat. S’havia de fer alguna cosa. Jo, en aquell moment, no era conscient de què passava, però de més gran, ho vaig llegir. Jo hi era i sempre més ho he recordat.

Van recollir centenars de signatures i van aconseguir que el governador civil els rebés a casa seva. Els va preguntar què volien i van respondre: «Volem fer la Festa Major de Mas Rampinyo«. I ell els respongué: «Si voleu ballar, ballareu«.

Recordo, com si fos ara, quan en Josep de Can Graula, després de la ballada de Gitanes a Santa Eulàlia de Ronçana, ens va anunciar que s’havia aconseguit el que semblava impossible: Revocar un acord del Ple Municipal i obtenir el permís. Hi va haver una explosió d’alegria i ho vam celebrar.

Els anys 1976 i 1977, cada grup de l’Entitat escollia la seva pròpia Pubilla i Pubilleta, i feien la seva carrossa. Es van arribar a fer fins a 8 carrosses. Anàvem a Cal Biel o a l’eixida de Can Graula, fins a altes hores de la matinada. Quins records!

L’any 1977, la Festa Major va durar nou dies i la majoria d’actes estaven protagonitzats pels grups de l’Entitat. Era un no parar, perquè gairebé estava en tots. Moltes activitats i canvis de vestuari.

L’any 1980, el Grup Eina va confeccionar un Drac per a la cercavila i recordo que hi vaig participar.

A partir de l’any 2005, visc la Festa Major d’una manera diferent, ja que formo part de la Junta i de la Comissió organitzadora. Són moltes les tasques que s’han de fer: reunions, pressupostos, confecció del programa d’actes, subvencions, permisos, invitacions… i controlar que no hi falti res. Molts nervis, però al final la gaudeixo amb molta intensitat i satisfacció per la feina feta.

Però una de les Festes Majors més especial, va ser la de 2020, en plena pandèmia i confinats. En una reunió virtual, vam decidir celebrar-la a través de les xarxes socials i viure-la des de casa.

Va ser un gran repte, des de les reunions per videoconferència per organitzar-la, fins al muntatge de tots els actes programats en línia. Els resultats van ser sorprenents: Mils de visites, interaccions, reproduccions de vídeos i 600 connexions en els directes. Però això no és tot. Als Premis Ateneus, organitzats per la Federació d’Ateneus de Catalunya, vam rebre el premi especial La pandèmia no ens atura, per l’organització de la Festa Major confinada. Una gran satisfacció!

Des de l’any 2005 al 2011, entro a formar part de la Junta de La Unió, com a secretària, sota la presidència de Pedro Arévalo.

El més important d’aquesta etapa van ser unes obres de gran envergadura, realitzades entre els anys 2005 i 2008: Rehabilitació de la teulada; renovació de la instal·lació elèctrica de tota l’Entitat; rehabilitació de l’escenari i instal·lació d’un ascensor i un bany adaptat. Molta feina i molts maldecaps. Nits senceres preparant subvencions, però ens en vam sortir, i vam rebre el suport econòmic de l’Ajuntament de Montcada i de la Generalitat de Catalunya.

A banda, vam seguir organitzant les festes habituals i gestionant el dia a dia de l’Entitat. Tinc molts bons records d’aquesta etapa i alguns de molt tristos, com la mort de la Cristina Riera i la del Quico. Persones que van fer molt per La Unió i, que sempre més, recordarem.

L’any 2011, canvi de Junta i fins l’any 2018 torno a formar-ne part, com a secretària, sota la presidència de Jordi Escrigas.

Aquesta etapa va ser molt dura ja que les noves lleis, fan que la gestió de La Unió sigui com la d’una empresa. Comptabilitat oficial, IVA, impost de societats, protecció de dades, riscos laborals, transparència, contractes de treball de tots els monitors i presència a les xarxes socials.

A banda de tot això, vam seguir amb l’organització d’activitats, vam recuperar-ne algunes i també se’n van fer de noves.

Antigament, s’havien fet concursos de pessebres. A partir de l’any 1991, el meu pare, juntament amb altres socis, feien un gran pessebre artístic a La Unió, on vaig col·laborar. El Pont de Besalú i el Llac de Banyoles, amb una piscina plena d’aigua, són els que més recordo. Més endavant, durant 3 o 4 anys, la Junta i altres col·laboradors, pel pont de la Puríssima, hem passat jornades intenses a la Sala del Soci fent el pessebre. Grego, recordes el rellotge de sol i el far… Que bé que ens ho passàvem!

L’any 2012, vam signar un conveni amb la Fundació La Roda, que aportava 3 actuacions gratuïtes a La Unió, a canvi d’una petita quota i fer de voluntaris el dia de La Tamborinada, que és una festa que organitzen cada any al Parc de la Ciutadella, amb la col·laboració de més d’un miler de voluntaris, esplais, grups de cultura popular, pallassos, titelles, entre d’altres, amb una afluència massiva de públic, estimada en unes vuitanta mil persones.

Un any, els membres de Junta i altres col·laboradors, estàvem al Bar de La Tamborinada, ajudant. El responsable era en Pep Morella, l’actual President de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Esperàvem els entrepans per donar a més de 1000 participants i no hi arribaven. De sobte, la cara del Pep era tot un poema. Estava parlant per telèfon i hi havia hagut una confusió de dates i la comanda no estava preparada. Buff! Hi havia unes cues immenses! Al final, no sé com, però ho van solucionar. Per fi hi van arribar. Tots nosaltres ens vam coordinar fent una cadena i en un temps rècord, vam preparar totes les bosses amb el menjar. Va ser molt estressant, però a la vegada, gratificant. Fins i tot ens van felicitar i ens van demanar que en les properes edicions ens féssim càrrec del Bar. Agus, Pol, Núria, Àngels, Jordi… Ho recordeu?

L’any 2018, va ser el meu darrer any com a membre de Junta, però he seguit col·laborant amb temes burocràtics, sobretot demanant subvencions. La meva especialitat! Ser de Junta m’ha donat l’oportunitat de conèixer molta gent, fer bons amics i compartir bons moments amb ells.

I arribem a les portes del Centenari de La Unió. El mes de juliol del 2020, es va constituir la Comissió del Centenari amb una vintena de persones i entro a formar part de la comissió executiva i de la d’activitats. Encara seguim en pandèmia i això complica l’organització, però tirem endavant i confeccionem el calendari d’activitats per poder demanar subvencions a les diferents Administracions Públiques.

El 2021, en plena 3a onada de la pandèmia, comença l’any del Centenari, amb moltes incerteses de cara a la celebració, i decidim ajornar els actes al darrer trimestre de l’any. S’ha de refer la programació. Tot i això, el dia 25 d’abril es va dur a terme l’Acte inaugural, amb aforament limitat, però es va poder fer la descoberta d’una placa commemorativa dels 100 anys, al vestíbul de l’Entitat i un emotiu concert.

Al setembre, es va fer la presentació del programa d’activitats del Centenari, donant a conèixer l’Acròstic, el Capgròs, l’Espot i la cançó del Centenari. L’endemà, sardanes, amb la interpretació de La Unió de Mas Rampinyo. El que va costar trobar-la… oi, M. Rosa?

 A mitjans d’octubre, es van dur a terme els ACTES CENTRALS DEL CENTENARI: Exposició: 100 ANYS FENT UNIÓ, amb un recull de fotografies i objectes dels diferents grups; sopar de gala a l’Elvira Cuyàs, amb més de 160 assistents, on es va retre homenatge als socis d’honor, als expresidents i als membres de Junta (actuals i antics). Una gala plena d’emocions i de records conduïda per Pep Callau, que va complir amb la seva paraula, quan un any per Festa Major, ens va prometre que vindria a presentar el Centenari.

Vull destacar el Festival del Centenari, on hi van participar grups antics i actuals de l’Entitat: Gitanes, Esbart, Banda Musical, Orquestra Spirit, Pastorets, Gimnàstica Rítmica, Club de Ball Invicto i els grups de teatre La Finestra Estràbica i TEA345. Un Festival que es va començar a gestar abans de l’estiu, a través de les xarxes socials. Una proposta de Jordi Escrigas, en la que hi va deixar la pell. Us ho asseguro! La preparació es va fer només amb un mes i mig. Vaig tenir l’oportunitat de tornar a ballar Gitanes i Esbart, així com d’interpretar dos fragments d’Els Pastorets, en els papers de Verge Maria i àngel Sant Miquel. Qui ho havia de dir! Una jornada marcada per la nostàlgia i els records.

Un altre dels actes importants va ser la Cercavila del Centenari, que es va haver d’ajornar per la pandèmia, però finalment es va poder fer, amb la participació dels Cavallets i Capgrossos de La Unió; les Gitanes i la Carrossa del Centenari amb un gran pastís, entre d’altres.

Si organitzar la celebració d’un Centenari és complicat, imagineu-vos fer-ho enmig d’una pandèmia. Moltes reunions, tant virtuals com presencials, molta feina, però molt satisfeta d’haver-hi pogut participar.

Ah! Encara falta una cosa. El llibre del Centenari, que he fet amb la col·laboració del Fidel Casajuana, el Lluís Armengol, l’Anna M. Vila i el Jordi Escrigas. El vam haver d’ajornar, però aviat en farem la presentació.

Abans d’acabar, vull agrair als de casa per haver aguantat els meus nervis, els meus maldecaps i el meu mal humor. I disculpar-me, perquè La Unió sempre ha anat per davant i ells han quedat en darrer terme. Francesc, Judit, Emma, Jordi i mama… Gràcies pel vostre suport!

I ara sí, per finalitzar, dono el tret de sortida a la Festa Major de Mas Rampinyo 2022 i us animo a participar en totes les activitats que hem programat. Enguany, sense restriccions.

 Amb els coets i la traca

i la lectura del Pregó

comença la FESTA MAJOR!

Gaudim-la i conservem-la, perquè forma part de la nostra identitat.

Visca la Festa Major de Mas Rampinyo!!!

Carme Escrigas i Jordà

Mas Rampinyo, 29 d’abril de 2022